Vivències d’un periodista esportiu: acreditacions esportives amb encant (XI)

 Aquest post continua el projecte d’un conjunt d’articles que ens proposa l’amic Joan Manuel Surroca, periodista esportiu expert en olimpisme amb un llarg recorregut i experiència. A més, és un habitual col·laborador de la Fundació Barcelona Olímpica. Podeu seguir els seus escrits al blog El Marcador i al seu perfil de Twitter.

Avui ens presenta la seva vivència durant l’enfrontament entre les seleccions d’Espanya i Anglaterra de futbol al Camp Nou.

 

Des de la seva inauguració la diada de la Mercè de 1957, l’estadi del FC Barcelona, popularment conegut com Camp Nou, ha estat escenari dels més significats esdeveniments futbolístics, començat per la cerimònia inaugural i el primer partit de la Copa del Món de futbol de 1982, la inoblidable final olímpica del 1992, dos finals de la Copa d’Europa altres dues finals de la Recopa i la final de campions que va posar cloenda a la Copa de Fires que va donar pas a la Copa de la UEFA – avui Europa League:

1. 22/09/1971 FC Barcelona 2-Leeds Unithed 1. (Copa Fires)
2. 24/05/1972 Glasgow Rangers 3-Dynamo Moscou 2. (Recopa)
3. 12/05/1982 FC Barcelona 2 -Standard Lieja 1. ( Recopa)
4. 11/06/1982 Inaguració Copa del Món: Argentina 0-Bèlgica 0
5. 20/05/1989 Milan 4- Steaua Bucarest 0. (Copa d’Europa)
6. 08/08/1992 Espanya 3- Polònia 2. Final olímpica Barcelona’92)
7. 26/05/1999 Manchester Unithed 2-Bayern Munich 1. (Copa d’Europa)

No obstant això, en els seus més de sis dècades d’història han estat comptades les ocasions en què hagi estat escenari de partits de la selecció espanyola de futbol; en concret tan sols cinc incloent l’esmentada final olímpica. El primer partit va tenir lloc al març de 1960 davant Itàlia (3-1); el segon, al febrer de 1963 amb França com a rival (0-0). Tots dos amistosos com el tercer, que no arribaria fins el 26 de març de 1980, aquesta vegada davant l’Anglaterra de Shilton, Keagan, Kenedy i Cuningham. El partit era preparatori per a l’Eurocopa a disputar aquell estiu a Itàlia i es va jugar en una nit de temperatura agradable però notablement humida i un gairebé un quart d’entrada amb poc més de 20.000 espectadors, deixant-se sentir, això sí, un nodrit grup de “hollingans” anglesos. En els prolegòmens, a més dels himnes nacionals dels dos països, van sonar també les notes de “Els Segadors” saludant la presència del llavors president de la Generalitat Josep Tarradellas. El partit va ser de clar domini de la selecció anglesa que, de no topar-se amb un inspirat Arconada, hagués pogut assolir una més àmplia victòria, encara que amb un 0-1 al marcador, l’àrbitre alemany Walter Roth es va menjar un penal a l’àrea anglesa que el VAR no hagués ignorat. Un gol en el primer quart de cada temps, obra de Woodcock i de Francis, van segellar la victòria d’Anglaterra que, amb un futbol modern i de qualitat, es va mostrar molt superior i va demostrar les limitacions d’aquella selecció espanyola. La selecció espanyola va jugar amb: Arconada, Urquiaga, Migueli, Alexanco, Gordillo, Guissasola, Dani, Saura, Satrústegi, Uría i Juanito. També van jugar a la segona part Diego i Carrasco.

Mesos després a l’Eurocopa i a Nàpols, les dues seleccions, sense opcions ja de ser semifinalistes, es van tornar a enfrontar i novament els anglesos es van imposar, aquesta vegada per 2-1. La selecció no va tornar al Camp Nou fins al gener de 1987 en què es va enfrontar a l’Holanda de Van Breukelen, Koeman, Rikjaard i Rud Gullit. Malgrat l’atractiu del partit, amb Rinus Michels a la banqueta holandesa i quatre blaugranes a l’onze espanyol, no foren més de 25000 espectadors els que van acudir al partit que es va resoldre amb un empat a 1 gol.

Per a més informació o consultes relacionades amb els fons documentals que custodiem al CEO Samaranch, contacta’ns a ceosamaranch@fbolimpica.es

 

Acreditació de Joan Manuel Surroca donada al Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch | © Arxiu Fundació Barcelona Olímpica

Este post continúa el proyecto de un conjunto de artículos que nos propone el amigo Joan Manuel Surroca, periodista deportivo experto en olimpismo con un largo recorrido y experiencia. Además, es un habitual colaborador de la Fundación Barcelona Olímpica. Puede seguir sus escritos en el blog El Marcador y en su perfil de Twitter.

Hoy nos presenta su vivencia durante un enfrentamiento entre las selecciones de España y Inglaterra de futbol en el Camp Nou.

 

Desde su inauguración el día de la Mercè de 1957, el estadio del FC Barcelona, popularmente conocido como Camp Nou, ha sido escenario de los más significados eventos futbolísticos, comenzado por la ceremonia inaugural y el primer partido de la Copa del Mundo de futbol de 1982, la inolvidable final olímpica de 1992, dos finales de la Copa de Europa , otras dos finales de la Recopa y la final de campeones que cerró la Copa de Ferias antes de que esta se convirtiera en la Copa de la UEFA – hoy Europa League:

1. 22/09/1971 FC Barcelona 2-Leeds Unithed 1. (Copa Fires)
2. 24/05/1972 Glasgow Rangers 3-Dynamo Moscou 2. (Recopa)
3. 12/05/1982 FC Barcelona 2 -Standard Lieja 1. ( Recopa)
4. 11/06/1982 Inaguración Copa del Mundo: Argentina 0-Bélgica 0
5. 20/05/1989 Milan 4- Steaua Bucarest 0. (Copa de Europa)
6. 08/08/1992 España 3- Polonia 2. Final olímpica Barcelona’92)
7. 26/05/1999 Manchester Unithed 2-Bayern Munich 1. (Copa de Europa)

Sin embargo, en sus más de seis décadas de historia han sido contadas las ocasiones en que haya sido escenario de partidos de la selección española de futbol; en concreto tan solo cinco incluyendo la mencionada final olímpica. El primer partido tuvo lugar en marzo de 1960 ante Italia (3-1); el segundo, en febrero de 1963 con Francia como rival (0-0). Ambos amistosos como el tercero, que no llegaría hasta el 26 de marzo de 1980, esta vez ante la Inglaterra de Shilton, Keagan, Kenedy y Cuningham. El partido era preparatorio para la Eurocopa de Futbol a disputar aquel verano en Italia y se disputó en una noche de agradable temperatura pero notablemente húmeda y un casi un cuarto de entrada con poco más de 20.000 espectadores, dejándose sentir, eso sí, un nutrido grupo de “hollingans” ingleses. En los prolegómenos, además de los himnos nacionales de ambos países, sonaron también las notas de “Els Segadors” saludando la presencia del president de la Generalitat Josep Tarradellas. El partido fue de claro dominio del seleccionado inglés que, de no toparse con un inspirado Arconada, hubiera podido logar una más amplia victoria, aunque con 0-1 el marcador, el árbitro alemán Walter Roth se comió un penalti en el área inglesa que el VAR no hubiera ignorado. Un gol en el primer cuarto de cada tiempo obra de Woodcock y de Francis sellaron la victoria de Inglaterra que, con un futbol moderno y de calidad, se mostró muy superior y demostró les limitaciones de aquella selección española. La  selección española jugó con: Arconada, Urquiaga, Migueli, Alexanco, Gordillo, Guissasola, Dani, Saura, Satrústegi, Uría y Juanito. También jugaron en la segunda parte Diego y Carrasco.

Meses después en la Eurocopa y en Nápoles, ambas selecciones, sin opciones ya de ser semifinalistas, se volvieron a enfrentar y los ingleses volvieron a imponerse, esta vez por 2-1. La selección no volvió al Camp Nou hasta enero de 1987 en que se midió a la Holanda de Van Breukelen, Koeman, Rikjaard y Rud Gullit. Pese a lo atractivo del partido, con Rinus Michels en el banquillo holandés y cuatro azulgranas en el once español, no fueron más de 25.000 los espectadores que acudieron al partido que se cerró con empate a 1 gol.

Para más información o consultas relacionadas con los fondos documentales que custodiamos en el CEO Samaranch, contáctanos en ceosamaranch@fbolimpica.es