Aquest post continua el projecte d’un conjunt d’articles que ens proposa l’amic Joan Manuel Surroca, periodista esportiu expert en olimpisme amb un llarg recorregut i experiència. A més, és un habitual col·laborador de la Fundació Barcelona Olímpica. Podeu seguir els seus escrits al blog El Marcador i al seu perfil de Twitter.
Avui ens presenta la seva vivència durant la Copa d’Europa B d’Atletisme que es va organitzar del 21 al 23 de juny de 1991 a l’Estadi de Montjuïc de Barcelona.
Quan faltava només un any per al començament dels Jocs Olímpics de Barcelona’92 i seguint les directrius de la Carta Olímpica, el Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona’92 (COOB’92), entre els mesos de juny i setembre de 1991, va posar a prova la gestió organitzativa de la ciutat. Aquesta encara es trobava en fase de transformació per a la cita olímpica, i les instal·lacions esportives encara no estaven completament preparades.
En aquest període de temps es van organitzar un total de 24 proves esportives en diferents instal·lacions de la ciutat. La primera fou la Copa d’Europa B d’atletisme per seleccions disputada a l’Estadi de Montjuic del 21 al 23 de juny de 1991. Aquest esdeveniment esportiu va reunir prop d’un miler d’atletes. A més de la selecció espanyola, hi van participar Polònia, Suècia, Iugoslàvia, Finlàndia, Àustria, Suïssa i Grècia, en categoria masculina, i Suècia, Itàlia, Txecoslovàquia, Bulgària, Holanda, Finlàndia i Suïssa, en categoria femenina.
Es va disputar de manera que a cadascuna de les vint proves només podia presentar-s’hi un atleta per selecció. A més, en aquesta Copa d’Europa B d’atletisme estava en joc l’ascens a la màxima categoria de les dues seleccions que obtinguessin més punts, mentre que els dos darrers classificats baixarien de categoria. Per a la selecció espanyola, la primera jornada fou una autèntica cara i creu. Mentre l’equip masculí, amb les victòries als 400 metres i el relleu 4×100 metres, i els bons resultats globals a les proves de fons i mig fons acabaven en primer lloc, sumant tres punts més que polonesos i suecs; les noies, llastrades per la desqualificació del relleu curt i el darrer lloc en els 800 metres, quedaven fora de qualsevol opció d’ascens i en veritable perill de descens.
En aquesta primera jornada es van donar dues marques rellevants: el llançador de pes suís, Werner Günthör, va obtenir la millor marca mundial de la temporada amb 21,74 metres, mentre que Arturo Ortiz, va néixer a Ginebra, però competia per Espanya, va assolir el rècord espanyol de salt d’alçada en superar el llistó de 2,34 metres.
D’aquell dia recordo una curiosa anècdota. Com havia de realitzar un directe no vaig poder anar a la zona mixta, però, poc després, a la sala de premsa, em vaig creuar amb el protagonista del dia, Gaietà Cornet, que havia obtingut una valuosa victòria als 400 metres. Ell, molt amablement, em va atendre. No sé per quina raó, però són d’aquelles coses que es queden gravades a la memòria. Al dia següent es va confirmar l’ascens de l’equip masculí espanyol, va sumar 118 punts, dos més que Polònia, segona, i nou més que Suècia, tercera. En la competició femenina, les noies van reaccionar i van assegurar la permanència amb solvència fins obtenir el quart lloc, a una considerable distància de les italianes i finlandeses que van ocupar els dos primers. Cal destacar la insòlita victòria de Margarita Ramos al llançament de pes que va anar acompanyat d’un rècord espanyol (17,45 metres). Com explicaré en un altre article, hi havia una credencial genèrica amb la qual es podia accedir a cadascuna de les respectives proves.
A diferència dels resultats esportius, el balanç organitzatiu d’aquesta competició no va ser massa afalagador: queixes pel deficient funcionament de la gestió dels resultats, solucionats parcialment a la segona jornada, queixes per l’estat de la pista a la zona de llançaments, queixes pel vent en contra a la recta de l’Estadi de Montjuïc que perjudicaven notablement els velocistes així com deficiències en la senyalització, tant dels accessos com a l’interior de l’Estadi de Montjuïc. També aparegueren reclamacions per l’estat de la mobilitat i l’allotjament en els hotels de 4 estrelles de Barcelona. El COOB’92 va prendre bona nota i es va aplicar, com ja es va poder comprovar unes setmanes després amb la disputa dels Campionats d’Espanya d’Atletisme i, encara més, a finals de setembre del mateix any, amb l’organització del Meeting Final del Grand Prix de la Federació Internacional de Atletisme (IAAF).
Un cop van arribar els Jocs Olímpics de Barcelona’92, l’Estadi de Montjuïc va donar la talla i la Vila Olímpica, amb el mar a tocar, va ser tot un regal pels atletes.
Per a més informació o consultes relacionades amb els fons documentals que custodiem al CEO Samaranch, contacta’ns a ceosamaranch@fbolimpica.es
Vivencias de un periodista deportivo: acreditaciones deportivas con encanto (X)
Este post continúa el proyecto de un conjunto de artículos que nos propone el amigo Joan Manuel Surroca, periodista deportivo experto en olimpismo con un largo recorrido y experiencia. Además, es un habitual colaborador de la Fundación Barcelona Olímpica. Puede seguir sus escritos en el blog El Marcador y en su perfil de Twitter.
Hoy nos presenta su vivencia durante la Copa de Europa B de Atletismo que se organizó del 21 al 23 de junio de 1991 en el Estadio de Montjuïc de Barcelona.
Cuando faltaba sólo un año para el comienzo de los Juegos Olímpicos de Barcelona’92 y siguiendo las directrices de la Carta Olímpica, el Comité Organizador Olímpico de Barcelona’92 (COOB’92), entre los meses de junio y septiembre de 1991, puso a prueba la gestión organizativa de la ciudad, todavía se encontraba en fase de transformación para la cita olímpica, y las instalaciones olímpicas aún no estaban preparadas.
En este periodo de tiempo se organizaron un total de 24 pruebas deportivas en diferentes instalaciones de la ciudad. La primera fue la Copa de Europa B de atletismo por selecciones disputada en el Estadio de Montjuïc del 21 al 23 de junio de 1991. Este evento deportivo reunió cerca del millar de atletas. Además de la selección española participaron Polonia, Suecia, Yugoslavia, Finlandia, Austria, Suiza y Grecia, en categoría masculina, y Suecia, Italia, Checoslovaquia, Bulgaria, Holanda, Finlandia y Suiza, en categoría femenina.
Se disputó de forma que a cada una de las veinte pruebas solo podía presentarse un atleta por selección. Además, en esta Copa de Europa B de atletismo estaba en juego el ascenso a la máxima categoría de las dos selecciones que obtuvieran más puntos, mientras que los dos últimos clasificados bajarían de categoría. Para la selección española, la primera jornada fue una auténtica cara y cruz. Mientras el equipo masculino, con las victorias en los 400 metros y el relevo 4×100 metros, y los buenos resultados globales en las pruebas de fondo y medio fondo acababan en primer lugar, sumando tres puntos más que polacos y suecos, las chicas, lastradas por la descalificación del relieve corto y el último lugar en los 800 metros, quedaban fuera de cualquier opción de ascenso y en verdadero peligro de descenso.
En esta primera jornada se dieron dos marcas relevantes: el lanzador de peso suizo, Werner Günthör, obtuvo la mejor marca mundial de la temporada con 21,74 metros, mientras que Arturo Ortiz, nació en Ginebra, pero competía por España, alcanzó el récord español de salto de altura al superar el listón de 2,34 metros. De ese día recuerdo una curiosa anécdota. Como tenía que realizar un directo no pude ir a la zona mixta, pero poco después, en la sala de prensa, me crucé con el protagonista del día, Cayetano Cornet, que había obtenido una valiosa victoria en los 400 metros. Él muy amablemente me atendió. No sé por qué, sin embargo, son de esas cosas que se quedan grabadas en la memoria. Al día siguiente se confirmó el ascenso del equipo masculino español, sumó 118 puntos, dos más que Polonia, segunda, y nueve más que Suecia, tercera. En la competencia femenina, las chicas reaccionaron y asegurar la permanencia con solvencia hasta obtener el cuarto lugar, a una considerable distancia de las italianas y finlandesas que ocuparon los dos primeros. Cabe destacar la insólita victoria de Margarita Ramos al lanzamiento de peso que fue acompañado de un récord español (17,45 metros). Como explicaré en otro artículo, había una credencial genérica con la que se podía acceder a cada una de las respectivas pruebas.
A diferencia de los resultados deportivos, el balance organizativo de esta competición no fue demasiado halagador: quejas por el deficiente funcionamiento de la gestión de los resultados, solucionados parcialmente en la segunda jornada, quejas por el estado de la pista en la zona de lanzamientos, quejas por el viento en contra en la recta del Estadio de Montjuïc que perjudicaban notablemente a los velocistas, así como deficiencias en la señalización, tanto de los accesos como en el interior del Estadio de Montjuïc. También aparecieron reclamaciones por el estado de la movilidad y el alojamiento en los hoteles de 4 estrellas de Barcelona. El COOB’92 tomó buena nota y se aplicó, como ya se pudo comprobar unas semanas después con la disputa de los Campeonatos de España de Atletismo y, aún más, a finales de septiembre, con la organización del Meeting Final del Grand Prix de la Federación Internacional de Atletismo (IAAF).
Una vez llegaron los Juegos Olímpicos de Barcelona’92, el Estadio de Montjuïc dio la talla y la Villa Olímpica, con el mar a tocar, fue todo un regalo para los atletas.
Para más información o consultas relacionadas con los fondos documentales que custodiamos en el CEO Samaranch, contáctanos en ceosamaranch@fbolimpica.es
Memòria Olímpica 
Deixa un comentari